La suma

Encara no fa dos anys que vaig començar a fer classes a l'escola pública i la veritat és que des del primer dia he viscut situacions molt poc corrents. És una llàstima que no hagi tingut el temps i la paciència per explicar-ho tot. Però és ben cert que des del primer nomenament fins al dia d'avui he viscut tot un periple de circumstàncies a vegades imversemblants, algunes de les quals, molts professors i mestres no les arriben a viure mai al llarg de tota la seva carrera.
Ha estat una experiència tan intensa, que sembla que faci molt més temps que faig de docent.

Encara recordo la primera setmana a Santa Perpètua, on havia de fer de mestra d'educació física. Qui havia de dir que acabaria estudiant la carrera! Recordo que com a única informació, em van donar l'horari i em van mostrar on estava el gimnàs. La primera tarda em tocava amb un grup de 1er de primària, i li vaig demanar a la Cap d'Estudis si em podia quedar a l'aula i fer alguna activitat allà. Ella em va contestar que millor no. Així que vaig haver de sortir al pati a fer els jocs que em passessin pel cap en aquell moment i a quedar-me sense veu.

La experiència a Terrassa, tampoc va estar gens malament. Mestra de suport a Edució Infantil. En principi estava substituïnt a la tutora de p3, però allà l'equip directiu va decidir que era millor posar a la mestra de suport de tutora i a mi a substituir-la a ella. He escrit mai aquí que vaig enganxar mononucleosi? Sí, algun nen em devia tossir a sobre... Vaig estar gairebé dos mesos de baixa.

En aquesta mateixa escola ens vam trobar aquella família que va demanar la escolarització en castellà pels seus bessons. Durant l'etapa d'Educació infantil, legalment es pot demanar la escolarització en castellà. I en aquest cas, els fills eren nens de p3, quedava un mes per les eleccions municipals i els pares militaven en un partit polític del qual no en penso parlar. El dia que es reunien amb direcció i l'inspector, van convocar als mitjans de comunicació per fer-ne ressó. I al dia següent nosaltres començàvem a dirigir-nos als nens en castellà. Ens vam sentir impotents, perquè ens retallaven les llibertats com a mestres. Ens obligaven a parlar en castellà, a exercir la nostra feina en una altra llengua que no era la vehicular del centre, perquè era il.legal que els hi parlessim als nens en català. I tot plegat només era una estratègia política, perquè després de les eleccions en tres setmanes van acabar les classes i la familia va desescolaritzar els nens i va marxar a viure a Salamanca. Indignant.

Mai oblidaré la meva estada a l'escola de Rubí. Allà també vaig viure tot d'experiències insòlites. Algunes meravelloses, d'altres tràgiques, moltes desconcertants. Però com a experiències desconcertants guanyen les de B. Aquestes sí que em superen de totes totes.
Ja no és la situació a l'aula, que ara més o menys la porto bé. M'he acostumat haver de fer que callin continuament, a enfadar-me sovint, a alçar la veu... I he de fer malabars a tota hora perquè no se m'esverin. Un espectacle.

El cas és que no m'acostumo a assabentar-me de tot el que passa dins o fora de l'institut entre els alumnes. Casos de drogues, de sexe, de bulling. Estic al.lucinada. Suposo que no tinc la ment tan recargolada com per ser capaç d'imaginar certes situacions i m'han agafat totes per sorpresa.
Encara m'estic recuperant de la reunió de cicle que hi ha hagut aquest matí. Ha arribat a un punt que ja ni tan sols puc escriure aquí certes coses que passen en el meu dia a dia. Potser podré fer-ho quan hagi passat un temps i no sigui actualitat. L'únic que espero és posar en ordre les meves idees, perquè encara no he decidit si estic bé o no a B, i quin ha de ser el meu paper com a professora de Secundària al segle XXI.