Aprenent a fer la diferència

Cada dia intento fer la diferència, cada dia. Però a vegades no sé com fer-la, perquè no sempre en sé.

K, és un nen que té una situació difícil a casa. La mare està separada, deprimida i desbordada. Al pare el veu cada x, el que ha refet la seva vida amb una altra dona amb qui té un altre fill.

K, no es porta bé a la classe. S'aixeca molt, sovint fa tonteries per cridar l'atenció, no fa els deures, no sempre porta el material, no porta mai esmorzar. Algunes vegades després d'avisar-lo uns quants cops, el trec de classe. Aquesta mesura no serveix de res, perquè també la prenen altres mestres i perque K, s'ha acostumat i comença a no importar-li estar a dins o a fora de l'aula. Cal dir que també he provat moltes altres coses, com felicitar-lo quan fa alguna cosa bé, doncar-li responsabilitats dins del grup, pactes de tot tipus, amenaces ben diverses... i ja comencen a acabar-se'm les idees. El nen no té límits a casa, perquè la mare no té prou energia. Tampoc està content amb les coses que fa i amb la vida que porta, ell mateix ho exterioritza verbalment.

Com puc fer la diferència?

L, és el nen que maltracten a casa. Bé, això només és una suposició, perquè no hi ha proves. L'únic que tenim és un grapat d'informes fets pel psicòleg i per la mestra d'educació especial, a més del que el nen ens ha explicat al llarg d'aquests últims 6 mesos.

Fa uns dies es va fer la reunió amb Serveis Socials, a la qual vaig assistir com a tutora juntament amb el psicòleg de l'escola, la Cap d'estudis i la mestra E.E. Posteriorment el psicòleg i la Cap d'estudis es van reunir amb la mare de L, (el pare no es va presentar a la reunió). No va anar bé. La mare afirma que el nen menteix. I davant d'això, si la mare no col.labora no es pot fer res. Si el nen no té marques físiques de pallissa, no hi ha proves. Així que només podem esperar i fer-li aixecar la samarreta al nen cada dia per veure "si se li ha encomanat la varicel.la".

Quanta impotència!

M, és un nen excel.lent. Tot un exemple de superació. De més petit va tenir certs problemes, i la seva mare va deixar de treballar per cuidar-se'n exclusivament. El nen, ara és un dels millors de la classe.

Avui M plorava desconsolat. Jo no entrava a treballar fins a mig matí, i quan he anat a recollir la fila de nens al pati m'he trobat a M tot angoixat. Els he acompanyat a Plàstica, i després M i jo hem anat a parlar sols. M'ha explicat que el seu germà ahir va caure de la bici, que esta a l'Hospital i que té "por de que es mori". Amb aquestes mateixes paraules m'ho ha dit.

Després he sabut més detalls, el germà de M (18 anys) està en coma i molt crític, fractura de crani.

Molts mestres i altres pares s'han volcat amb aquesta família per la bona relació que hi ha hagut sempre amb ells. De fet aquesta mare és la que ens acompanya sempre a totes les sortides, amb la que tinc més relació.

Si finalment passa alguna cosa... s'haurà de veure com afronto la situació a la classe, amb el nen, amb els companys...

Aquests només són tres casos. Tinc 26 nens a la classe. I a vegades em penso que no puc estar per tots com m'agradaria, perquè no sempre en sé, perquè estic aprenent sobre la marxa.